És un plaer presentar-vos el nou cartell de concerts d’aquest estiu per cinquè any consecutiu al Portal22.
Una vegada més, el De gust, el festival de petits concerts a la fresca, ens acosta artistes que podem gaudir de forma propera, en un espai encantador i amb un ambient inmillorable on la connexió artista-públic és gairebé íntima.

cartell-degust18-B

MARIA RODÉS

mariarodes-2018

El 28 de maig s’edita “Eliptica”, quart disc de Maria Rodés, gravat a Abuelita Studios (Barcelona) y Koryland Studios (Barcelona) i mesclat per Jordi Mora. El disc ha estat produit per Juan RodríguezBerbín, Josep Maria Baldomà i Maria Rodés i la masterització ha anat a càrrec de Carlos Freitas a Classic Master. A més, Rodés ha comptat amb col.laboracions d’artistes com Ximena Sariñana, Ramón Rodríguez i Nico Roig.

Eclíptica és un disc conceptual inspirat en el seu antepassat astrònom Lluís Rodés, que va dirigir l’Observatori de l’Ebre durant la Guerra Civil. A través dels escrits del diari d’aquest, Rodés parla sobre astronomia, espiritualitat i la Guerra Civil, allunyant-se dels treballs anteriors, ja que es tracta d’un treball més rítmic i lluminós que els editats fins el moment.

“Hay un cràter en la luna que se apellida como tú”, em va dir una vegada el meu pare abans de dormir. Jo amb prou feines sabia què era un cràter, però oem vaig sentir extranyament orgullosa de la recent descoberta possessió familiar i me’n vaig anar a dormir preguntant-me si aquell em donaria dret en el futur a tenir un trosset de lluna com segona residència…

Lluís Rodés, així s’anomenava el meu tio besavi, va ser l’il.lustre astrònom que va donar nom a aquest cràter. Fa alguns anys, vaig tenir la oportunitat d’aprofundir en la història del meu antepassat. Una de les meves grans troballes va ser un diari de guerra que havia escrit durant l’etapa en que va ser director de l’Observatori de l’Ebre, entre els anys 1920 i 1939.

Fascinada per la vida d’aquest familiar, vaig decidir que algun dia faria un disc que girarà al voltant de conceptes com la guerra o la astronomia, traçant així un petit pont intergeneracional entre el meu antepassat i jo.

“Ecliptica” és un terme d’astronomia que s’utilitza per referir-se al moviment del Sol vist des de la Terra durant un any. Quan vaig descobrir el significat de la paraula em va semblar que era un títol perfecte per enmarcar un procés de composició que començaria al setembre de 2016 i s’extendria just fins el setembre de 2017.”

MATTHEW McDAID

Matthew_McDaid-2018

Matthew McDaid és un jove cantautor oriünd de Belfast des de fa anys a Rupit. McDaid ha anat forjant a poc a poc un reconeixement cada vegada més important dins l’escena de cantautors Folk catlana, fet que no ha passat desapercebut als responsables de Great Canyon Records, el segell discogràfic encapçalat per la cantautora de talla interncional Joana Serrat.

Matthew va debutar el 2016 amb l’EP Crowded by Silence, una carta de presentació que inclou cinc cançons i que el va situar al centre de l’atenció pels principals mitjans de comunicació catalans. Abans, va compartir escenari a la sala Le Cigale de París, amb el cantautor irlandès Glen Hansard, protagonista de la pel.lícula Once amb la qui va guanyar un Oscar a la Millor Cançó Original 2007. D’aquí surt una amistat amb la seva teclista, Romy, qui ha gravat teclats a l’àlbum Off The Beaten Track.

Off The Beaten Track, el seu primer disc de llarga durada publicat el setembre del 2017, ha estat produit per Victor Valiente i a les mescles del disc han treballat Alex Vivero i la mateixa Joana Serrat. De la masterització s’ha encarregat l’enginyer canadenc Harris Newman (Arcade Fire, Vic Chesnutt).

AL llarg de les 10 composicions, Matthew desgrana emocions pures, a vegades amb una subtilesa intimista, altres amb una força explosiva, filant melodies preciosistes, universals i conmovedores. La seva música es dirigeix directa al cor i és balsàmica o penetrant, defensant-la tan sols amb la seva portentosa veu, una guitarra acústica i l’harmònica o explorant al costat dels The Last Minut Soldiers -la seva banda d’acompanyament- les possibilitats del Folk-ROck i la Psicodèlia.

Off The Beaten Track ha estat escollit pels redactors de la revista Mondo Sonoro com el 6è Millor Disc Estatal de Folk / Americana i com un dels Millors DIscos del 2017 pel programa de radio nord-americà The International Americana Music Show.

Vídeo: https://www.youtube.com/watch?v=7LgFp_Jjil4

JORDI LANUZA

Jordi-Lanuza-2018

Deixem la oberta
que tornin les sorpreses

Jordi Lanuza és l’ànima d’Inspira, tot un grup de culte de l’escena barcelonina. Ara aparca puntualment el seu projecte principal -i tota l’electricitat que implica- per presentar un grapat de cançons que només poden ser cantades en primera persona. “Com a casa” és el seu primer disc en solitari, signat amb nom i cognoms.

“Com a casa” ens presenta la faceta més íntima del seu autor. Jordi Lanuza se serveix tan sols de la guitarra acústica per acompanyar les cançons, unes melodies delicades però a la vegada poderoses, lluminoses i càlides. Unes cançons que es presenten en la seva naturalesa més primigènia i pura, tal i com s’han compost originalment, tal com es cantarien en l’estricta intimitat de la llar.

En aquest disc no hi ha trucs, no hi ha artificis, buscant una producció que passi desapercebuda, més enllà d’alguns detalls les cançons amb la complicitat dels seus amics de sempre, amb Darío Vuelta al control tècnic, en un entorn tan familiar com la Molería, el seu estudi i local d’assaig habitual.

I quan la vida et posi més trampes
i no et quedin ganes de mirar endavant
prova de catar-ho en veu alta
veuràs les paraules com van encaixant

EL concepte del títol es fa extensiu també a les lletres. Els temes quotidians s’imposen i salten al primer pla. Més que mai, Jordi Lanuza es mostra tal com é, tal com sent i tal com pensa. L’amor, la família, els dubtes, les pors, l’esperança per demà. Tot càlid, tot senzill, tot proper, però alhora obrint la porta a les dimensions màs màgiques i evocatives del dia a dia.

FERRAN PALAU

ferranpalau-2018

El ja enyorat ‘Santa Ferida’ (Halley Records, 2015) donarà pas, a la primavera de 2018, a un nou treball discogràfic de Ferran Palau. Portarà per títol ‘Blanc’ (Halley Records, 2018) i ha estat de nou enregistrat i produït pel mateix Palau, juntament amb el ja habitual Jordi Matas.

‘Blanc’ està directament influenciat per Twin Peaks, el hip hop, el soul, la vapor-wave i un xic de Julio Iglesias. Tot plegat passat pel segell clàssic, el de sempre, el que acompanya des de l’inici Ferran Palau.

NÚRIA GRAHAM

nuriagraham-2018

Quan tu no podies ni votar, Núria Graham ja havia tret un disc. I ara, quan tu encara no saps què fer amb la teva vida, ella publica el seu disc de maduresa. És el que té debutar amb 16 anys: Als 21 ja has transitat prou per a fer el pas endavant tan somiat. Això és Does It Ring A Bell?, ni més ni menys: un treball assossegat i riquíssim en matisos que combina la frescor des del punt de vista d’algú que acaba d’estrenar la vintena amb la serenitat de qui ja ha tret tot el que era necessari ens els discs previs (First Tracks al 2013, Bird Eyes al 2015 i In The Cave EP al 2016). Núria Graham, et sona d’aguna cosa? Hauria.

Contemplatiu i evocador Does It Ring A Bell?, arrenca amb la frase “it’s time to grow up, girl!”, a mode d’autoafirmació, i es tanca amb una altra revelació: “Sometimes I do get what I want”. En mig, reflexions sobre desenganys amorosos, pecats de joventut, odes de la diversió desacomplexada, històries sobre noies de bar i somnis d’hospital: bocins de vida comptats com peces de puzle. Peces de la Núria: la que adverteix que amaguis els teus sentiments en algun lloc segur, la que reconeix haver descobert la seva pitjor versió, però també la que et solta que se les apanya millor sense tu i que, sí, a vegades aconsegueix el que vol.

Núria Graham ja sona inconfusible: és agradable detectar referències sonores a les atmosferes de Mac DeMarco, a la nocturnitat d’Angel Olsen i el bateg nebulos de Cass McCombs, però al mateix temps ja és casi anecdòtic. Pesa molt més la seva capacitat de sostenir cançons únicament amb veu i guitarra (elèctrica), i la detllista coproducció de Joan Pons (EL Petit de Cal Eril), que acomoda les cançons fins a emplenar-les d’aire perquè respirin i despleguin tota la seva màgia sense pressa. Inclús ‘fletxosos’ immediats com Cloud Fifteen i Smile In The Grass amaguen més recompenses de les que pot semblar a simple viste, colant-se a poc a poc entre els circuits neuronals de l’oient per no sortir-hi mai més.

“I am undone”, canta a Hide Your Emotions (Somewhere Safe) amb una mica de melancolia, una altra de les emocions aobre les quals es construeix el disc. Però és precisament aquí, entre les incerteses, les preguntes i les ensopegades, on apareix la veritable maduresa d’una artista única que, ara sí, ja hauria de sonar-te.

Text d’Aleix Ibars

Tagged with →  
Share →