Archivo de la categoría: Uncategorized
Leader del Camp
Popurri 2019 – 2020
Arriben les festes més bèsties de l’any al Portal22 amb una sel·lecció de djs que ens faran ballar fins a no poder més.
Aquestes són les quatre sessions que us hem preparat per enguany:
Jobo Fresno
House en estat pur amb més de 20 anys d’experiència.
S’ha mogut en clubs com P16, Vamp, Otto Zutz i diferents festes a Beach clubs com Volcano, Lotus, Meridien RA… i la nit del solstici d’hivern el tornarem a tenir al Portal22. Let’s dance!
RADIOCONTROL
Radiocontrol és dj i productor barceloní que no és fàcil catalogar dins un estil. Activista incansable de l’escena local, un dj obsessionat amb alguna cosa molt simple: passar-ho bé. Definir un gènere és difícil quan un dj es mou constantment entre house, garatge, techno, electro i inclús trencant el ritme i deixant-se endur pel trap o el twerk… així que millor ho deixem en BASS!
Ja han passat anys des de que el seu Noise Club deixés petjada a Barcelona, i la seva residència actual a Nasty Mondays: Nasty Bass segueix el mateix camí. La seva tècnica depurada i el seu estil en constant mutació són els pilars que l’han portat a cabines i festivals, grans i petits, del nostre país i part de l’estranger (Razzmatazz, Nitsa, Becool, Zoológico, Casino Royale, Space, Metro Dance Club, Ohmycat, FDAU o Mashroom Club i festivals com Sónar o O’Marisquinho entre d’altres.
No hi han barreres ni límits, i així ho entén Radiocontrol. Al final la única meta és gaudir de la música i la resta, almenys durant unes hores, no importa!
Geena dj
Geena comença com un deejay professional el 2008 gràcies a la seva admiració i sentiment per la música. Molt versàtil en els seus estils a House Music va començar a treballar com a resident Dj al Club Catwalk, Barcelona (un dels clubs més importants del house d’aquesta ciutat). El mateix any comença una gira com a resident Dj per Playboy Espanya. El 2009 va ser resident de W Barcelona fins al 2017 i Dj convidada a W Doha també.
Ara és un gran moment per a Geena, que és una de les noves deejays residents al Melià Sky Bar i als partits del Barça al Camp Nou i començà com a productora l’any passat.
Els seus conjunts es reprodueixen amb passió, energia i amor per House Music, ella és una deejay versàtil i elegant.
Viktor Ollé
La seva vida musical ha estat influenciada per diversos estils. Des de ben petit el Funk, el House, el Disco i la música Electrònica van donar forma al seu gust musical.
Des de 2015 és el responsable de la programació de djs de Purobeach Barcelona al Hilton de Diagonal Mar on hi ha desenvolupat diverses facetes en la seva trajectòria musical.
Viktor Ollé, que ha estat resident del Crappy Tuesdays de la Sala Apolo des de 2009, també té un alterego: Ohllé, amb una vessant més soulful, souse, disco i deep house.
Ha actuat en diverses sales com Space (Eivissa i Menorca), Vibes (Hong Kong), Lexington (London), Pikes (Eivissa), Razzmatazz, Lido (Berlin), Plastic (Milan), Red Lion (Marsella), Primavera Sound 2018, BIME 2017, Rock Nights Ibiza, LA3, 101 (Bilbao), Abarset (And) 2015-2019, Festival do Norte 2015, Arenal Sound 2016, Palmfest Festival 2014, Confeti, Sala REM (Murcia) i diferents esdeveniments com Extrem Sports Movistar, Conde Godó ATP Tour 2014, San Miguel Snow Beer Tour 2015-2019, Burton Total Fight Festival 2010-2019.
La nit de reis tindrem el luxe de gaudir-ne al Portal22 amb una sessió indietrònica. Un comiat inmillorable d’aquestes festes!
De Gust 2019
Ja tenim l’estiu aquí i amb ell torna el De Gust, el festival de petits concerts a la fresca.
Una vegada més, us obsequiem amb un cartell carregat de talent. Una selecció d’artites amb una marcada personalitat, qualitat i creativitat, AUTORS (amb majúscules) que ens faran gaudir cinc capvespres d’estiu amb els seus directes durant la posta de sol a la fresca de la terrassa del Portal22.
És un privilegi poder gaudir d’aquestes actuacions en aquestes condicions, on la intimitat i la proximitat entre el públic i l’artista converteixen cada concert en un esdeveniment únic i molt molt especial. Pell de gallina…
JOAN COLOMO
Mesurar el talent és absurd, impossible, fins i tot ridícul; però ningú dubtaria que el talent existeix. Només cal fer un passeig per la trajectòria musical de Joan Colomo per tenir-ne una prova irrefutable. Un talent que desborda per totes bandes, que dibuixa melodies impossibles amb una mà mentre, amb l’altra, juga a sorpendre’ns amb detalls de producció inesperats. Un talent capaç d’interpretar tots els papers de l’auca, i si li sobren deu minuts, inventar-se’n de nous. I quan després d’escoltar-ne tots els discos pensem que sí, que ja ho tenim, que ja hem entès el què i el com del torrent creatiu del de Sant Celoni, treu un disc nou i ens torna a agafar per sorpresa, assenyalant passadissos i portes que ni ens havíem imaginat que existien.
L’oferta i la demanda demostra, amb una claredat incontrovertible, que tiri pel camí musical que tiri en Joan Colomo no pot deixar de ser un autor. La personalitat aclaparadora de la seva música li col·loca un plat a part en el paronama musical català. Fins i tot quan juga amb l’electrònica i els sons mainstream, com a Ritme pervers o a Prisma, on se’ns emporta a la pista de ball amb un somriure als llavis i una necessitat imperiosa de cantar mentre movem els malucs, s’allunya dels convencionalismes i les estructures previsibles. I és que, per primera vegada, a L’oferta i la demanda els teclats miren als ulls a les guitarres i els sintetitzadors encoixinen les composicions, tot per aconseguir unes atmosferes absolutament subjugadores, com la inesperada Guerra freda o a l’èpica i delicada Esclat etern.
Hi ha poca gent en el món del pop que pugui afirmar que té “una veu pròpia”, una manera de composar i de cantar que pren referents tan diversos que sembla que no en tingui cap, i que tot el que fa s’estigui fent per primera vegada. joan Colomo n’és un. Mestre dels contrastos, és capaç de fer que la música que es xiuxiueja i la que es balla amb els ulls tancats es donin la mà en una mateixa cançó. En aquest sentit, L’oferta i la demanda frega la perfecció. La foscor conceptual s’embolcalla d’un so lluminós, les emocions a flor de pell s’omplen de significat, i les melodies fràgils despunten amb tornades altament corejables, com a l’excepcional Consum intern, o a Fantasma, una altra de les moltes joies d’aquest disc. Pel que fa a les lletres, com ja és marca de la casa, allò íntim i allò polític es barregen com si fossin una sola cosa, i les relacions humanes se’ns mostren com un reflex de les relacions econòmiques i polítiques, perquè, en el fons, i això sembla apuntar des del mateix títol, tot són jocs de poder.
Ramon Mas
BIGOTT
Bigott porta més de 10 anys fent discos genials; el desè album s’anomena “Friendly Monsters” i és exactament això, un monstre encantador, una col·lecció de pistes de móns diferents que juntes esdevenen un ésser amb vida pròpia.
La primera cançó (i single de l’àlbum) és Dreaming, un tema pop al més pur estil 90’s, una melodia perfecta que es cola sense complicació, com si sempre hagués estat aquí, bona forma d’obrir boca. L’àlbum continua amb “I lov U”, Bigott posa en marxa els aparells de la nau i comença el viatge, guitarres i amor és l’únic que ha necessitat per aquest tema que sorprèn per senzill i addictiu. “Sweet Sweet Bang Bang” entra sense avisar; fosca i potent, un registre nou en el versàtil univers de Bigott, investigant per les profunditats amb tancs de distorsió. Seguim amb les sorpreses i és el torn de “Release”, psicodèlia trencada d’amor, so estrident per aquesta peça instrumental a pit obert, que prescindeix d’ornaments per mostrar la bellesa. És el torn de “Baby” i l’atmòsfera es torna molt molt sexi, un riff groovy amb la veu de Bigott cantant sugerent a la nostra orella, un loop desenfocat i suau que inunda l’espai d’energia sensual. Quasi sense adonar-nos-en, l’escena es converteix en dibuixos animats, un carro destartalat de venedor ambulant ens talla el pas, és “Virgin” i abans de que puguis saber el que passa, se n’haurà anat.
“The City of Love”, una melodia pop brillant on Bigott juga a ser Brian Ferry escapant de la crema a Fahrenheit 451, i sona tan bé que vols anar-te’n a jugar amb ell.
“Creation” sembla el so de l’esborrat de la seva pròpia màquina creadora, això o una rallada mol·lecular, pero sigui el que sigui, aquí està, com tantes coses belles de les que no se’n sap res.
Per acabar Friendly Monster, Bigott ens deixa flotant en un infinit d’amor, que és el seu delicat “Lost in the Universe”
Friendly Monsters proposa un viatge al·lucinant des de el pop lluminós a la psicoldèl·lia espaial, amb unes quantes parades sorpresa.
Bon Voyage!
KYNE
KYNE és la nova promesa del soul i R&B. Kyne és el recull més fresc de sensibilitat, actitut i treball ben fet de la nostra escena.
Amb veu de cantant de música negra de Chicago o Detroit, Kyne és nascuda a Barcelona fa tan sols 22 anyets. Carisme, personalitat, caràcter i desimboltura acompanyen la seva veu envejable als escenaris. Un diamant en brut que donarà molt que parlar i sobretot, escoltar!
Videoclip: https://www.youtube.com/watch?v=xBk0r7koR60
Falta molt poc perquè Kyne estreni la seva propera tape «Collapse», un projecte que no fa altra cosa que reflexar la seva tornada a escena. Aquest viatge que transita des d’una atmosfera i escència pròpies del soul fins a aterrar en un equilibri entre el trap i el r&b té com darrer avançament «Trapito (Toc-Toc)«.
PAVVLA
“secretly hoping you catch me looking” és el segon disc de PAVVLA, publicat a finals de 2018. El seu debut “Creatures”, la va posicionar com una de les noves propostes indie més importants del nostre país. Amb prop d’un centenar de concerts a les espatlles a casa nostra i a l’estranger, i amb articles a mitjans de renom com la NPR americana o la BBC anglesa, PAVVLA es guanyava a pols l’etiqueta d’article emergent del moment amb actuacions als principals festivals de casa nostra i milers d’escoltes a les plataformes de streaming.
“secretly hoping you catch me looking” dibuixa de manera clara el canvi de concepte de la seva debut. Si “Creatures” era un disc fet des de la nostàlgia i des de la ingenuïtat, aquest nou àlbum porta per bandera la provocació i una actitud molt més gamberra, desfent per complet de l’actitud naive i de la innocència. Amb un directe explosiu a la vegada que intimista, PAVVLA segueix demostrant perquè la seva proposta ha estat aclamada arreu.
ENRIC MONTEFUSCO
Després del seu celebrat debut en solitari, Meridiana (2016), Enric Montefusco continua explotant els mecanismes de la cançó en un nou album, Diagonal (Buena Suerte-El Segell, 2019), que apunta al mateix cor de la música popular i ratifica el seu insubornable compromís poètic i polític. Ja des del títol, l’altra avinguda que serveix d’entrada i sortida de Barcelona i ha esdevingut símbol de progrés econòmic, el segon disc del que va ser líder de Standstill esmola la crítica social i, tot recreant amb cruesa un atípic recorregut biogràfic, no abdica del seu esperit generacional. Més directe i transversal que mai, Enric el presenta només acompanyat de la seva guitarra tot demostrant que la seva evolució, des del hardcore dels seus inicis a les seves incursions en el post-drama i la performance, és una aventura insòlita i apassionant.
https://www.facebook.com/enricmontefuscobuenasuerte/
https://twitter.com/EnricMontefusco
Popurri 2018-19
Amigues i amics, tornen les FESTES (en majúscules!) amb quatre mestres de cerimònia que estem convençuts us encantaran.
Enguany us hem preparat quatre sessions que faran disparar els nivells d’adrenalina. Ens veiem a la pista de ball 🙂
Viviana Casanova
Elegància, ritme i versatilitat són tres valors que podrien definir la música de Viviana Casanova. A mig camí entre la seva Xile natal i la seva residència actual a Girona, ha crescut envoltada d’influències musicals entre el seu entorn local i l’afició de la seva família pel Blues, Jazz, Bossanova, etc. Per posteriorment indagar en sons molt més electrònics.
Una passió per la música que la va portar a ser resident de diversos clubs locals, on va guanyar experiència durant diversos anys amb sessions All-night-long. Nit rere nit va desenvolupar el seu estil personal propi amb un Tech House explosiu i profund alhora, amb forta presència de sons Funk i Hip Hop.
El punt d’inflexió arribaria en 2016 quan la seva qualitat en cabina no va passar desapercebuda, guanyant-se així una destacada residència mensual a Pacha Barcelona i tocant també en diferents clubs de referència com la Sala Apolo (Bcn), Blue Marlin (Eivissa), Cubik Club (Tenerife), Moss Club (Múrcia), Bestial Beach Club (Bcn), L’Abarset (Andorra) i fins i tot Arc a Tòquio (Japó).
La més recent implicació ha estat formar part del projecte Beach Kisses Events, el qual es va dur a terme els diumenges d’Agost del 2018 compartint cabina amb Dosem, Technasia, Klangkuenstler, entre d’altres.
El 2018 és un any d’evolució per la Bibiana Casanova que ha començat a indagar de manera més profunda en la producció i ben aviat en veurem resultats. Una cursa que no ha fet més que començar.
John Spin The Hit
Después de 10 anys i centenars de sessions ambos Supercola i Plastidécor, aquestes festes nadalenques Pol Angrill ve a presentar-nos el seu nou àlter ego John Spin The Hit.
Mescles impossibles, sessions elèctriques, bootlegs sorprenents i adrenalina pura sós alguns dels qualificativo que ha acumulat al seu pas pels clubs i festivals nacionals més influents.
Sense deixar de costat la seva filosofia «verbenera», John Spin The Hit ha sabut adaptar-se a l’electrònica més actual sense oblidar la dosis justa de hits atemporals… tot amenitzat amb un punt de bogeria que no deixa indiferent a ningú.
Al llarg d’aquests últims anys, Pol Angrill ha compartit set amb artistes de la talla de The Hooks, Ratatat, Delorean, Bonaparte, Chicks on Speed, Reset, Mendetz, Moullinex, Loo&Placido, Sound of Stereo, Strip Steve, Xinobi, Love of Lesbian, guille Milkyway, Chima Bayo entre molts altres.
A nvell de Clubs ha passejat els seus sets a: Razzmatazz, Nitsa, BeCool, Sala Heineken, Ocho y medio, Fever, nylon, Cotton club, Salamandra, City Hall, Depo, Zero, Levels (Berlin) i Antics (Dublin).
També ha fet saltar el públic a fetivals internacionals com el Montreux Jazz Festival, on van compartir cartell amb Chemical Brothers, Placebo o Wilco entre altres. A nivell nacional a actuat a Arenal Sound, Klubbers day, Let’s Festival, Palmfest, Faraday…
Sense oblidar les ja famoses i mítiques Festes Plastidécor de les que va ser company i promotor juntament amb KiC dj’s i Tvmstr.
Geena dj
Geena comença com un deejay professional el 2008 gràcies a la seva admiració i sentiment per la música. Molt versàtil en els seus estils a House Music va començar a treballar com a resident Dj al Club Catwalk, Barcelona (un dels clubs més importants del house d’aquesta ciutat). El mateix any comença una gira com a resident Dj per Playboy Espanya. El 2009 va ser resident de W Barcelona fins al 2017 i Dj convidada a W Doha també.
Ara és un gran moment per a Geena, que és una de les noves deejays residents al Melià Sky Bar i als partits del Barça al Camp Nou i començà com a productora l’any passat.
Els seus conjunts es reprodueixen amb passió, energia i amor per House Music, ella és una deejay versàtil i elegant.
Jobo Fresno
Amb més de 20 anys d’experiència, allà on va ho peta!
S’ha mogut en clubs com P16, Vamp, Otto Zutz i diferents festes a Beach clubs com Volcano, Lotus, Meridien RA… i la nit de reis el tindrem al Portal22 😀
De gust 2018
És un plaer presentar-vos el nou cartell de concerts d’aquest estiu per cinquè any consecutiu al Portal22.
Una vegada més, el De gust, el festival de petits concerts a la fresca, ens acosta artistes que podem gaudir de forma propera, en un espai encantador i amb un ambient inmillorable on la connexió artista-públic és gairebé íntima.
MARIA RODÉS
El 28 de maig s’edita «Eliptica», quart disc de Maria Rodés, gravat a Abuelita Studios (Barcelona) y Koryland Studios (Barcelona) i mesclat per Jordi Mora. El disc ha estat produit per Juan RodríguezBerbín, Josep Maria Baldomà i Maria Rodés i la masterització ha anat a càrrec de Carlos Freitas a Classic Master. A més, Rodés ha comptat amb col.laboracions d’artistes com Ximena Sariñana, Ramón Rodríguez i Nico Roig.
Eclíptica és un disc conceptual inspirat en el seu antepassat astrònom Lluís Rodés, que va dirigir l’Observatori de l’Ebre durant la Guerra Civil. A través dels escrits del diari d’aquest, Rodés parla sobre astronomia, espiritualitat i la Guerra Civil, allunyant-se dels treballs anteriors, ja que es tracta d’un treball més rítmic i lluminós que els editats fins el moment.
«Hay un cràter en la luna que se apellida como tú», em va dir una vegada el meu pare abans de dormir. Jo amb prou feines sabia què era un cràter, però oem vaig sentir extranyament orgullosa de la recent descoberta possessió familiar i me’n vaig anar a dormir preguntant-me si aquell em donaria dret en el futur a tenir un trosset de lluna com segona residència…
Lluís Rodés, així s’anomenava el meu tio besavi, va ser l’il.lustre astrònom que va donar nom a aquest cràter. Fa alguns anys, vaig tenir la oportunitat d’aprofundir en la història del meu antepassat. Una de les meves grans troballes va ser un diari de guerra que havia escrit durant l’etapa en que va ser director de l’Observatori de l’Ebre, entre els anys 1920 i 1939.
Fascinada per la vida d’aquest familiar, vaig decidir que algun dia faria un disc que girarà al voltant de conceptes com la guerra o la astronomia, traçant així un petit pont intergeneracional entre el meu antepassat i jo.
«Ecliptica» és un terme d’astronomia que s’utilitza per referir-se al moviment del Sol vist des de la Terra durant un any. Quan vaig descobrir el significat de la paraula em va semblar que era un títol perfecte per enmarcar un procés de composició que començaria al setembre de 2016 i s’extendria just fins el setembre de 2017.»
MATTHEW McDAID
Matthew McDaid és un jove cantautor oriünd de Belfast des de fa anys a Rupit. McDaid ha anat forjant a poc a poc un reconeixement cada vegada més important dins l’escena de cantautors Folk catlana, fet que no ha passat desapercebut als responsables de Great Canyon Records, el segell discogràfic encapçalat per la cantautora de talla interncional Joana Serrat.
Matthew va debutar el 2016 amb l’EP Crowded by Silence, una carta de presentació que inclou cinc cançons i que el va situar al centre de l’atenció pels principals mitjans de comunicació catalans. Abans, va compartir escenari a la sala Le Cigale de París, amb el cantautor irlandès Glen Hansard, protagonista de la pel.lícula Once amb la qui va guanyar un Oscar a la Millor Cançó Original 2007. D’aquí surt una amistat amb la seva teclista, Romy, qui ha gravat teclats a l’àlbum Off The Beaten Track.
Off The Beaten Track, el seu primer disc de llarga durada publicat el setembre del 2017, ha estat produit per Victor Valiente i a les mescles del disc han treballat Alex Vivero i la mateixa Joana Serrat. De la masterització s’ha encarregat l’enginyer canadenc Harris Newman (Arcade Fire, Vic Chesnutt).
AL llarg de les 10 composicions, Matthew desgrana emocions pures, a vegades amb una subtilesa intimista, altres amb una força explosiva, filant melodies preciosistes, universals i conmovedores. La seva música es dirigeix directa al cor i és balsàmica o penetrant, defensant-la tan sols amb la seva portentosa veu, una guitarra acústica i l’harmònica o explorant al costat dels The Last Minut Soldiers -la seva banda d’acompanyament- les possibilitats del Folk-ROck i la Psicodèlia.
Off The Beaten Track ha estat escollit pels redactors de la revista Mondo Sonoro com el 6è Millor Disc Estatal de Folk / Americana i com un dels Millors DIscos del 2017 pel programa de radio nord-americà The International Americana Music Show.
Vídeo: https://www.youtube.com/watch?v=7LgFp_Jjil4
JORDI LANUZA
Deixem la oberta
que tornin les sorpreses
Jordi Lanuza és l’ànima d’Inspira, tot un grup de culte de l’escena barcelonina. Ara aparca puntualment el seu projecte principal -i tota l’electricitat que implica- per presentar un grapat de cançons que només poden ser cantades en primera persona. «Com a casa» és el seu primer disc en solitari, signat amb nom i cognoms.
«Com a casa» ens presenta la faceta més íntima del seu autor. Jordi Lanuza se serveix tan sols de la guitarra acústica per acompanyar les cançons, unes melodies delicades però a la vegada poderoses, lluminoses i càlides. Unes cançons que es presenten en la seva naturalesa més primigènia i pura, tal i com s’han compost originalment, tal com es cantarien en l’estricta intimitat de la llar.
En aquest disc no hi ha trucs, no hi ha artificis, buscant una producció que passi desapercebuda, més enllà d’alguns detalls les cançons amb la complicitat dels seus amics de sempre, amb Darío Vuelta al control tècnic, en un entorn tan familiar com la Molería, el seu estudi i local d’assaig habitual.
I quan la vida et posi més trampes
i no et quedin ganes de mirar endavant
prova de catar-ho en veu alta
veuràs les paraules com van encaixant
EL concepte del títol es fa extensiu també a les lletres. Els temes quotidians s’imposen i salten al primer pla. Més que mai, Jordi Lanuza es mostra tal com é, tal com sent i tal com pensa. L’amor, la família, els dubtes, les pors, l’esperança per demà. Tot càlid, tot senzill, tot proper, però alhora obrint la porta a les dimensions màs màgiques i evocatives del dia a dia.
FERRAN PALAU
El ja enyorat ‘Santa Ferida’ (Halley Records, 2015) donarà pas, a la primavera de 2018, a un nou treball discogràfic de Ferran Palau. Portarà per títol ‘Blanc’ (Halley Records, 2018) i ha estat de nou enregistrat i produït pel mateix Palau, juntament amb el ja habitual Jordi Matas.
‘Blanc’ està directament influenciat per Twin Peaks, el hip hop, el soul, la vapor-wave i un xic de Julio Iglesias. Tot plegat passat pel segell clàssic, el de sempre, el que acompanya des de l’inici Ferran Palau.
NÚRIA GRAHAM
Quan tu no podies ni votar, Núria Graham ja havia tret un disc. I ara, quan tu encara no saps què fer amb la teva vida, ella publica el seu disc de maduresa. És el que té debutar amb 16 anys: Als 21 ja has transitat prou per a fer el pas endavant tan somiat. Això és Does It Ring A Bell?, ni més ni menys: un treball assossegat i riquíssim en matisos que combina la frescor des del punt de vista d’algú que acaba d’estrenar la vintena amb la serenitat de qui ja ha tret tot el que era necessari ens els discs previs (First Tracks al 2013, Bird Eyes al 2015 i In The Cave EP al 2016). Núria Graham, et sona d’aguna cosa? Hauria.
Contemplatiu i evocador Does It Ring A Bell?, arrenca amb la frase «it’s time to grow up, girl!», a mode d’autoafirmació, i es tanca amb una altra revelació: «Sometimes I do get what I want». En mig, reflexions sobre desenganys amorosos, pecats de joventut, odes de la diversió desacomplexada, històries sobre noies de bar i somnis d’hospital: bocins de vida comptats com peces de puzle. Peces de la Núria: la que adverteix que amaguis els teus sentiments en algun lloc segur, la que reconeix haver descobert la seva pitjor versió, però també la que et solta que se les apanya millor sense tu i que, sí, a vegades aconsegueix el que vol.
Núria Graham ja sona inconfusible: és agradable detectar referències sonores a les atmosferes de Mac DeMarco, a la nocturnitat d’Angel Olsen i el bateg nebulos de Cass McCombs, però al mateix temps ja és casi anecdòtic. Pesa molt més la seva capacitat de sostenir cançons únicament amb veu i guitarra (elèctrica), i la detllista coproducció de Joan Pons (EL Petit de Cal Eril), que acomoda les cançons fins a emplenar-les d’aire perquè respirin i despleguin tota la seva màgia sense pressa. Inclús ‘fletxosos’ immediats com Cloud Fifteen i Smile In The Grass amaguen més recompenses de les que pot semblar a simple viste, colant-se a poc a poc entre els circuits neuronals de l’oient per no sortir-hi mai més.
«I am undone», canta a Hide Your Emotions (Somewhere Safe) amb una mica de melancolia, una altra de les emocions aobre les quals es construeix el disc. Però és precisament aquí, entre les incerteses, les preguntes i les ensopegades, on apareix la veritable maduresa d’una artista única que, ara sí, ja hauria de sonar-te.
Text d’Aleix Ibars